RESTAURANT LA MOLA

29/08/2026

Bon dia moler@s!!🐴🐴

12. NO TOT EREN FLORS I VIOLES

Algú, a la xarxa, ha dit que érem uns privilegiats.

I és cert. Ho érem.

Créixer a La Mola, envoltats de natura, vivint en un lloc tan especial i tan diferent del que vivien la majoria de nens de la nostra edat, va ser un privilegi.

Però aquell privilegi també tenia un preu.

Hi havia feina, obligacions i renúncies que, quan tens quinze anys, no sempre són fàcils d’entendre. I també hi va haver moments molt més durs, que ja us aniré explicant.

Cap a l’any 1975, el Xavi i jo estudiàvem tota la setmana, de dilluns a dissabte. Els dissabtes plegàvem al migdia i, tan bon punt acabàvem les classes, ja marxàvem cap a La Mola.

Abans de pujar, el pare i la mare ja havien anat a comprar tot el gènere que faria falta per al cap de setmana. Els divendres a la t**da, quan baixaven, deixaven el b***o a Can Pobla perquè dissabte, quan hi arribéssim, el poguéssim carregar i continuar muntanya amunt.

El Xavi i el pare es quedaven carregant el b***o, mentre la mare i jo tiràvem cap amunt per anar avançant feina.

Quan arribàvem tocava posar-s’hi: netejar els menjadors, preparar les taules, fer el dinar i deixar-ho tot a punt per al diumenge, que era quan obríem.

Per una banda, jo estava contenta. M’agradava córrer muntanya amunt, endinsar-me pels corriols i tornar a aquell món que coneixia tan bé.

Però, per l’altra, estava emprenyada.

Mentre pujava no podia evitar pensar:

—I si avui la colla fa alguna cosa?

Segurament m’ho perdria.

A mesura que ens acostàvem a casa, però, hi havia algú que sempre aconseguia fer-me canviar una mica l’humor: el meu amic i company, el Flock.

Ja ens havia sentit arribar i cridava d’il·lusió.

Semblava que sabés perfectament que era dissabte i que tornàvem. I segurament també sabia que aquell cap de setmana hi hauria alguna excursió i alguna entremaliadura.

Tot i això, en aquella època jo ja no jugava tant amb ell com abans.

Tenia quinze anys.

Estava en plena adolescència i, com passa a aquella edat, començava a tenir el cap en altres coses.

El Xavi i jo vivíem una situació bastant diferent de la dels nostres amics. Mentre ells es trobaven els dissabtes i diumenges per sortir, divertir-se o simplement estar junts, a nosaltres ens tocava treballar.

És el que té l’hostaleria.

Treballes precisament quan els altres descansen, celebren festes o s’ho passen bé.

I he de reconèixer que els dissabtes jo acostumava a estar una mica de mal humor.

Del Xavi no puc parlar.

Però de mi, sí.

Haver de pujar sempre significava, entre altres coses, que gairebé mai podia anar a les competicions de natació ni a les trobades de sardanes.

I, amb quinze anys, aquelles coses em semblaven importantíssimes.

Aquells eren, per a mi, els inconvenients de la vida que portàvem.

Els diumenges, en canvi, tot canviava.

El dia passava volant.

Venien molts clients i segurament els primers que arribaven al matí encara notaven que jo arrossegava una mica el mal humor del dissabte.

De tant en tant, algú avisava:

—Compte, que la Gemma està enfadada!

I, és clar, encara m’enfadava més.

Però durava poc.

Algú feia una broma, un altre deia alguna cosa divertida o apareixia algun noi o noia de la meva edat i, sense adonar-me’n, se’m passava tot.

A partir d’aquell moment gaudia del dia amb els clients, perquè molts d’ells, per a mi, no eren només clients.

Eren amics.

En vam tenir molts, d’amics.

Amb alguns encara ens veiem i xerrem. D’altres ja ens han deixat, però continuen formant part dels nostres records.

M’agradaria poder escriure el nom de tots i donar-los les gràcies per haver-me ajudat a passar aquells dies tan bé com els vaig passar.

Però segur que me’n deixaria molts, i no voldria que ningú pensés que no va ser important.

Ho vau ser tots.

I els que em coneixeu ja sabeu, a més, la mala memòria que sempre he tingut per als noms.

Els diumenges jo acostumava a estar al menjador.

Sempre he tingut un caràcter obert i em resultava fàcil relacionar-me amb la gent. Parlava amb tothom, feia bromes i m’agradava aquell contacte amb els clients.

Però quan s’acabava el servei de dinars començava una altra història.

Una cursa contrarellotge.

Cap a les tres menjàvem alguna cosa nosaltres i, aproximadament a dos quarts de quatre, el Xavi i jo sortíem disparats.

L’objectiu era clar:

arribar a Sabadell prou aviat per poder trobar-nos amb els nostres amics.

Baixàvem per la canal de Can Pobla com bales.

Si algú ens hagués posat un arbre travessat enmig del camí, segurament hauríem acabat en desgràcia.

Crec que trigàvem tres o quatre minuts a arribar fins a Can Pobla.

Almenys jo ho recordo així.

Quan hi arribàvem, giràvem cap a l’esquerra i continuàvem corrent per la pista que passa per damunt dels xalets.

Els peus gairebé ens tocaven el cul.

El Xavi era més gran que jo i també més ràpid, però no aconseguia deixar-me gaire enrere.

En aquella pista hi ha una corba molt gran i, a l’esquerra, surt un petit camí que porta cap a sota del Cavall Bernat.

Nosaltres continuàvem corrent com si talléssim el vent.

No hi havia temps per entretenir-se.

Havíem d’arribar fins a la plaça del Cavall Bernat, just davant de l’escola Montcau-La Mola.

Sortíem a dos quarts de quatre.

L’autobús passava a les quatre.

I arribàvem.

No sé com, però arribàvem.

Quan per fi podíem descansar una mica, el Xavi i jo rèiem molt.

Perquè, encara que aquella baixada fos una necessitat, també ens ho passàvem d’allò més bé competint l’un amb l’altre.

El Xavi, això sí, era una mica trampós.

De vegades s’inventava qualsevol història perquè jo canviés de camí, m’aturés o perdés uns segons.

Però ja feia massa anys que el coneixia.

A aquella edat ja no me’l creia.

De més petits sí que aconseguia enganyar-me.

Quan havíem estat jugant amb els veïns de Can Pobla i pujàvem cap a casa per sopar, a l’últim tram de la canal hi havia molts ratpenats.

Com que el Xavi no aconseguia deixar-me gaire enrere, em deia:

—Ajupa’t bé, que els ratpenats et poden xuclar la sang!

I jo, al principi, m’ho creia.

Tot ho feia per arribar abans que jo a casa.

Era un trampós.

Ha, ha, ha!

Però tornem a la nostra cursa dels diumenges.

Quan arribàvem a la plaça del Cavall Bernat, encara em quedava un altre obstacle.

Hi havia una casa on tenien un gos blanc lligat a una mena de carril.

Aquell gos em feia molta por.

Cada vegada que passàvem per davant jo canviava de vorera i em posava a l’altra banda del carrer.

Això feia que arribés una mica més t**d que el Xavi a la parada.

I ell, per acabar-ho d’arreglar, sempre em deia que algun dia el gos s’escaparia i em mossegaria.

Moltes gràcies, Xavi.

Quan arribava l’autobús, l’agafàvem fins a l’estació de Renfe de Terrassa.

De vegades el tren anava amb ret**d.

Que estrany, oi?

Un Rodalies de Renfe amb ret**d...

Hi ha coses que, pel que sembla, no han canviat gaire amb els anys.

Quan finalment arribava, agafàvem el tren fins a Sabadell Centre.

Però encara no s’havia acabat la cursa.

Quan baixàvem del tren havíem de tornar a córrer.

Aquí sí que el Xavi sempre em guanyava.

Però tenia una explicació.

Ell travessava els carrers sense mirar si venien cotxes.

Jo era més prudent. Mirava a tots els costats i, si el semàfor estava vermell, no passava.

Ell sí.

Per tant, no és que fos més ràpid.

Tornava a fer trampa.

Ha, ha, ha!

El primer que arribava a casa es dutxava primer i, per tant, podia sortir abans.

Però entre una cosa i l’altra ja eren les sis de la t**da.

I a aquella hora tothom ja estava de gresca.

Jo gairebé mai aconseguia arribar a temps per trobar-me amb la meva colla.

Per sort, sempre hi havia també el grup dels que fèiem t**d i, d’una manera o altra, acabàvem fent alguna cosa.

Amb el temps, veient que el Xavi i jo gairebé mai aconseguíem coincidir amb les nostres colles, ens vam apuntar a un grup que es deia Crit Unit.

Si no recordo malament, l’havien fundat tres amics: en Josep Llobet, l’Esteve Borrull i el Xavier Ledesma.

Allà vaig conèixer un munt de gent: Carme Balagueró, Carme Costa, Gavi Montcada, Josep Asensio, Josep Ford, Maria Ledesma, Mercè Oller, Montse Ledesma, Montse Montcada, Q**m Piqueres...

I molts més que ara no em venen al cap.

Em sap greu.

Amb aquella nova colla vam fer molt bons amics i, per sort, amb alguns encara ens retrobem de tant en tant i recordem aquells anys.

No recordo qui els havia deixat el local on ens trobàvem, però per a nosaltres era fantàstic.

Allà tocàvem la guitarra, jugàvem a ping-pong, xerràvem...

Era genial.

Quan nosaltres arribàvem al local social normalment ja hi havia tothom.

Algunes vegades havien sortit al cinema o havien anat a fer alguna excursió. Però, com que coneixien la nostra situació, sempre ens explicaven on serien perquè ens hi poguéssim afegir quan arribéssim.

I això, per a nosaltres, era important.

A la nit, els pares també baixaven.

Deixaven el b***o a la quadra de Can Pobla perquè l’endemà al matí el poguessin tornar a carregar amb gènere i pujar-lo muntanya amunt.

Dilluns començava una altra vegada la setmana.

El Xavi i jo anàvem a classe i ens quedàvem a Sabadell.

La mare, alguns dies, tornava a pujar.

Quan ella podia fer-ho era perquè la iaia Carmen havia vingut a passar uns dies amb nosaltres.

Recordo que el Xavi i jo érem molt feliços quan venia.

Tot i que la fèiem enfadar bastant, ella era feliç.

I nosaltres també.

El pare, en canvi, havia de pujar cada dia.

Hi havia una responsabilitat que no podia deixar de fer: l’informe meteorològic i la vigilància forestal.

Així era una part de la nostra vida en aquells anys.

Érem privilegiats?

Sí.

Sens dubte.

Però darrere d’aquell privilegi també hi havia feina, obligacions, sacrificis i renúncies.

Coses que, quan tens quinze anys, no sempre ets capaç de valorar.

A aquella edat jo mirava els meus amics i pensava en tot el que ells podien fer i jo no.

Pensava en les competicions de natació a les quals no podia anar, en les trobades de sardanes que em perdia, en els dissabtes amb la colla i en totes aquelles t**des de diumenge en què arribava quan gairebé tothom ja feia hores que s’ho passava bé.

En aquell moment, això era el que jo veia.

Tot el que La Mola no em deixava fer.

Ara, quan miro enrere, ho veig d’una altra manera.

Aquells dissabtes que de vegades em feien enfadar, les pujades carregats de gènere, els diumenges servint clients, les curses amb el Xavi muntanya avall, el Flock esperant-nos, el b***o a Can Pobla, els pares treballant, els amics que ens esperaven quan arribàvem t**d...

Tot això també formava part del privilegi.

Als quinze anys jo només pensava en tot el que La Mola no em deixava fer.

Avui m’adono de tot el que La Mola m’estava donant.

Gemma Gimferrer i Tortosa
La Gemma de La Mola

28/08/2026

Malgrat els núvols, entre finestre i finestre.

Foto: Enric Ciscar

27/08/2026

Bon dia moler@s!!!🐴🐴🐴🐴

11.- EL LABORATORI A CASA

Hi ha records de la infantesa que, amb els anys, van perdent nitidesa.
I n’hi ha d’altres que passa exactament al contrari.
Com més temps passa, més presents els tens.
Per a mi, un d’aquests records és el laboratori fotogràfic que durant uns anys vam tenir a casa.
Tot venia, una vegada més, de la relació del pare amb l’Agrupació Astronòmica de Sabadell.
En aquella època l’Agrupació disposava de poc espai i l’astronomia generava una quantitat enorme de material fotogràfic.
Hem de pensar que parlem d’un món completament diferent de l’actual.
No hi havia càmeres digitals.
No hi havia ordinadors on mirar immediatament una fotografia.
No podies fer una fotografia de Júpiter, mirar una pantalla i saber al moment si havia quedat bé.
I Photoshop, evidentment, encara era ciència-ficció.
Les fotografies s’havien de revelar.
Els negatius s’havien d’analitzar.
Les imatges s’havien d’ampliar.
Tot necessitava temps, espai i molta paciència.
I el pare va decidir cedir una part de casa nostra, al carrer Sant Pau, 21 de Sabadell, perquè l’Agrupació hi pogués instal·lar un laboratori fotogràfic i un petit despatx on analitzar les fotografies i els dibuixos.
Sense adonar-me’n, una part de casa nostra es va convertir en una petita extensió de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell.
Per a mi, aquella etapa va ser extraordinària.
Em va aportar molts coneixements, però sobretot em va descobrir un món que em fascinaria: la fotografia.
La planta baixa de casa es va anar omplint d’imatges espectaculars del cel i dels planetes.
Júpiter, Saturn. I tantes altres imatges que, per a mi, semblaven vingudes directament d’un altre món.
Recordo passar les t**des mirant com treballaven.
I m’encantava especialment veure com es revelaven les fotografies.
Era un procés lent.
Tranquil.
Sense presses.
Res a veure amb la immediatesa d’avui.
Tenies una pel·lícula aparentment negra i, gràcies a una combinació de productes químics, temps i paciència, d’allà acabava apareixent una imatge.
Per a mi era pura màgia.
La màgia de revelar una fotografia
El procés començava traient la pel·lícula del rodet.
I això s’havia de fer completament a les fosques.
Completament!!!
La pel·lícula encara era sensible a la llum i qualsevol descuit podia velar-la i fer perdre totes les fotografies.
A les fosques, s’obria el cartutx, es treia el negatiu i s’anava introduint dins d’una espiral de plàstic.
Aquella espiral tenia dos petits carrils i havies d’anar fent entrar la pel·lícula volta rere volta, procurant que una part no toqués mai l’altra.
Entre les voltes havien de quedar petits espais perquè després els líquids poguessin circular per tota la superfície.
I tot això es feia sense veure-hi res.
Només amb les mans.
Quan tota la pel·lícula ja era dins de l’espiral, la posàvem en un tanc de revelat.
El tanc es tancava amb una tapa completament estanca a la llum.
I aleshores sí.
Finalment podíem encendre el llum.
El primer líquid era el revelador.
S’abocava dins del tanc i es feien unes agitacions suaus per tal de treure les bombolles d’aire i líquid que es poguessin formar, girant o invertint el recipient de tant en tant.
El revelador era el producte que feia aparèixer aquella imatge latent que havia quedat enregistrada quan havíem fet la fotografia.
Però no es podia fer de qualsevol manera.
Havia d’actuar durant un temps molt concret, que podia variar segons la pel·lícula, el producte utilitzat, la dilució i la temperatura que tenia de ser exacta.
Podien ser cinc minuts.
Deu.
Quinze.
I calia respectar els temps.
Després es buidava el revelador.
Però encara no podíem obrir el tanc, perquè la pel·lícula continuava sent sensible a la llum.
El segon líquid era el bany d’atur.
La seva funció era precisament aquesta: parar immediatament l’acció del revelador.
I després arribava el fixador.
Aquest pas era fonamental perquè eliminava de la pel·lícula els compostos sensibles a la llum que ja no eren necessaris i aconseguia que la imatge quedés permanent.
I finalment arribava aquell moment tan esperat.
Ja podíem obrir el tanc.
Treies l’espiral i, per primera vegada, podies veure els petits negatius de totes les fotografies que havies fet.
No sé explicar exactament la sensació.
Feia una estona no hi veies res.
I ara, de cop, allà hi havia les imatges.
Després encara calia rentar bé la pel·lícula amb aigua corrent per eliminar qualsevol resta dels productes químics.
A vegades també es feia un últim bany amb un agent humectant perquè l’aigua rellisqués millor i, en assecar-se, no hi quedessin taques de calç o de gotes.
Finalment, la pel·lícula es penjava verticalment, amb una pinça a dalt i normalment un petit pes a la part inferior perquè quedés ben recta.
I tocava esperar.
Quan estava completament seca, es tallava en tires de cinc o sis fotografies i es guardava en fundes translúcides.
Però encara faltava la segona part.
I aquesta, si és possible, encara m’agradava més.
Quan la fotografia apareixia del no-res
Una cosa era revelar el negatiu.
Una altra era convertir aquell petit negatiu en una fotografia de paper.
Entràvem al laboratori amb aquella característica llum vermella.
Només aquella llum ja donava a l’habitació una atmosfera especial.
El paper fotogràfic era sensible a la llum normal, però sota aquella llum podíem treballar-hi sense espatllar-lo.
Col·locàvem el negatiu a l’ampliadora.
L’ampliadora era una màquina que feia passar llum a través del negatiu i projectava la fotografia sobre una superfície plana.
Pujant o baixant l’aparell decidíem la mida que tindria la fotografia.
Després enfocàvem amb molta cura perquè quedés ben nítida.
Posàvem el paper fotogràfic a sota, amb la cara sensible cap amunt, i li donàvem llum durant uns segons.
Potser cinc.
Potser deu.
Potser quinze.
S’apagava l’ampliadora.
Miraves el paper.
I no hi havia res.
Continuava completament blanc.
Però llavors el posàvem dins de la primera cubeta, la del revelador.
L’anàvem movent suaument amb unes pinces.
I aquí arribava, per a mi, el moment més bonic de tot el procés.
Al cap d’uns segons començava a aparèixer la fotografia.
Del no-res.
Primer molt fluixa.
Després una mica més marcada.
I, a poc a poc, anaven apareixent les formes, els contrastos i els detalls fins que davant teu tenies aquella imatge que, només uns instants abans, semblava que no existís.
Era màgic.
I encara avui, quan hi penso, em continua semblant màgic.
Quan la fotografia tenia el contrast i la foscor que volíem, la trèiem del revelador i la passàvem al bany d’atur.
Després anava a la tercera cubeta, la del fixador, que aconseguia que la fotografia deixés de ser sensible a la llum.
I llavors sí.
Ja podíem encendre la llum normal.
Finalment, rentàvem la fotografia amb aigua per eliminar qualsevol resta dels productes químics i la deixàvem assecar, o be l’assecàvem amb un assecador, o be amb un assecador de cabell, que era el que més utilitzàvem nosaltres.
Si el paper era brillant, de vegades s’utilitzaven assecadores o planxes especials perquè quedés ben llis.
Però, naturalment, la primera còpia gairebé mai sortia perfecta.
Potser quedava massa clara.
O massa fosca.
Llavors tornàvem a començar.
Si havíem fet una exposició de deu segons, en provàvem una de vuit.
O de dotze.
O de quinze.
Era una feina de prova, observació i paciència.
I encara podies anar més enllà.
Podies tapar amb la mà o amb un tros de cartró una determinada zona de la fotografia mentre l’ampliadora estava projectant la llum, aconseguint que aquella part rebés menys exposició.
O fer tot el contrari i donar més llum a una altra zona.
Era, d’alguna manera, el Photoshop artesanal d’aquella època.
Tot fet amb llum, paper, mans, temps i paciència.
Un món que em va quedar per sempre
Jo m’hi podia passar hores.
Aquell laboratori no era només una habitació de casa plena de cubetes, líquids, negatius i fotografies.
Per a mi era un lloc on passaven coses extraordinàries.
Per casa hi havia astrònoms, fotografies de planetes, dibuixos, negatius...
I jo observava.
Preguntava.
Aprenia.
Sense saber-ho, aquella gent m’estava obrint una porta a un món que em fascinaria durant molts anys.
La fotografia i l’astronomia.
Avui fem centenars de fotografies amb un telèfon i les veiem al mateix instant.
Si no ens agraden, les esborrem.
Si són fosques, les aclarim.
Si falta contrast, el modifiquem amb un dit.
Tot passa en segons.
Aquell món era completament diferent.
Cada fotografia costava temps.
Cada fotografia tenia una mica d’incertesa.
I cada vegada que una imatge començava a aparèixer lentament dins d’aquella cubeta, sota la llum vermella del laboratori, tornava a passar el mateix.
Semblava impossible.
Semblava màgia.
Potser per això, després de tants anys, encara ho recordo tan bé.
Perquè aquell petit laboratori de casa no només servia per revelar les fotografies de l’Agrupació Astronòmica.
D’alguna manera, també va revelar en mi una fascinació per la fotografia i l’astronomia que m’ha acompanyat tota la vida.

Gemma Gimferrer i Tortosa
La Gemma de La Mola

23/08/2026

Ummmmm!!!!
Ho tindrieu de provar

427 Followers, 17 Following, 0 Posts

20/08/2026

Foto. Xavier Gimferrer Tortosa

Sortida de Sol

18/08/2026

Bona nit moler@s🐴🐴🐴

10.- LA MOLA, L’OBSERVATORI QUE HAURIA POGUT SER.

Avui us voldria explicar una mica d’història sobre una de les coses que La Mola hauria pogut arribar a ser i que, finalment, no va ser.
I no perquè la idea fos dolenta. Al contrari. Durant uns anys, La Mola va estar molt a prop de convertir-se en un indret important per a l’astronomia catalana.
Però, com passa tantes vegades, entre administracions, propietats, diners i canvis polítics, aquell projecte que semblava possible es va anar complicant fins a quedar aparcat definitivament.
Però bé, ja tindrem temps de parlar de política...
Aquesta és la història de l’observatori astronòmic de La Mola.
“He fet servir una mica de l’hemeroteca, sobre tot per les dates i temes tècnics, però sense perdre de vista l’estil de relat”.
Espero que ho gaudiu igualment

A la recerca d’un cel millor

A principis dels anys setanta, l’Agrupació Astronòmica de Sabadell buscava un lloc millor que Sabadell per instal·lar-hi un observatori permanent.
La ciutat creixia i, amb ella, també ho feia la contaminació lumínica. Cada vegada resultava més difícil observar el cel amb les condicions que necessitaven els astrònoms.
L’any 1972 van començar a fer prospeccions per diferents indrets buscant un lloc adequat.
I un dels llocs que ràpidament va destacar va ser Sant Llorenç del Munt i, especialment, La Mola.
Tenia molts avantatges: era prou alta, estava relativament a prop de Sabadell, l’accés, encara que avui ens pugui semblar complicat, era assumible i, sobretot, presentava unes condicions atmosfèriques extraordinàriament bones per a l’observació astronòmica.
Les proves que s’hi van fer van donar resultats espectaculars.
En una observació del 23 de desembre de 1972, segons la documentació de l’època, es va arribar a una resolució aproximada de 0,1 segons d’arc.
Dit així potser no impressiona gaire, però és una precisió extraordinària.
Per aconseguir una resolució d’aquesta mena cal que l’atmosfera estigui pràcticament immòbil, amb molt poca turbulència.
Aquella nit, el cel de La Mola devia semblar una finestra excepcionalment neta i estable.
Per fer-nos una idea del que significa, seria com intentar distingir un objecte tan petit com una moneda situada a desenes de quilòmetres de distància.
Aquells resultats confirmaven que La Mola podia ser un indret excepcional per observar el firmament.
A més, es van estudiar més de deu anys de dades meteorològiques, i la conclusió va ser que Sant Llorenç del Munt era la millor de les zones estudiades per construir-hi l’observatori.
I aquí és quan la idea va començar a convertir-se en un projecte de debò.

Un observatori important a La Mola

El projecte era força ambiciós.
L’Agrupació Astronòmica de Sabadell volia construir un edifici destinat a observatori i instal·lar-hi un telescopi reflector Newton-Cassegrain de 50 centímetres.
Per als que no estiguin familiaritzats amb aquests aparells, un telescopi reflector utilitza miralls, en lloc de dependre principalment de lents, per recollir i concentrar la llum.
I quan parlem de 50 centímetres, ens referim al diàmetre del mirall principal.
Cinquanta centímetres és una mida considerable.
Com més gran és el mirall, més llum pot captar i, per tant, més capacitat té el telescopi per observar objectes febles i molt llunyans.
El sistema Newton-Cassegrain fa referència a la disposició dels miralls i a la manera com la llum és conduïda fins al punt on es col·loca l’ocular, la càmera o l’instrument d’observació.
L’instrumental havia de ser aportat principalment per J. M. Gómez, mentre que es buscava la participació de l’Administració perquè cedís els terrenys i, si era possible, col·laborés també en la construcció.
I, durant un temps, tot semblava anar pel bon camí.

El suport polític i científic

El projecte va aconseguir un suport polític considerable.
L’alcalde de Sabadell, Josep Burrull, que també era vicepresident de la Diputació de Barcelona, el va defensar activament.
La proposta es va presentar a la Diputació i, inicialment, es va considerar tècnicament i econòmicament viable.
Posteriorment, Josep Antoni Samaranch, aleshores president de la Diputació de Barcelona, també es va mostrar favorable a la iniciativa i va considerar que el projecte podia ser factible, fins i tot a curt termini.
Però el suport no era només polític.
La Mola també va despertar molt d’interès entre els astrònoms.
Diversos científics espanyols i estrangers van visitar l’indret per comprovar-ne les condicions.
Entre aquestes visites destaca especialment la de K. O. Kiepenheuer, director del Fraunhofer Institut alemany, que va confirmar les bones condicions de La Mola i en va fer una valoració extraordinàriament positiva com a lloc d’observació astronòmica.
Per tant, sobre el paper, pràcticament tot encaixava.
Hi havia un bon emplaçament.
Hi havia un projecte.
Hi havia astrònoms interessats.
Hi havia suport polític.
I hi havia unes condicions atmosfèriques que semblaven excepcionals.
Però llavors va arribar la part més complicada: l’Administració.

El Patronat de Sant Llorenç del Munt

Un dels primers problemes va ser que no acabava de constituir-se el Patronat de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt.
Però, què era exactament aquest Patronat?
Havia de ser, bàsicament, l’organisme encarregat de governar i gestionar el nou Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
No era una entitat astronòmica ni una associació privada, sinó un organisme institucional.
Cap a l’abril de 1973 es va redactar un projecte d’estatuts amb 28 articles en què es regulava la seva personalitat jurídica, els òrgans de govern, la gestió econòmica i el funcionament administratiu.
La seu havia d’estar a la Diputació de Barcelona.
A la Junta Rectora hi havien d’estar representades moltes administracions: la Diputació de Barcelona, el Ministeri de l’Habitatge, ICONA, la Mancomunitat Sabadell-Terrassa i els ajuntaments de Matadepera, Sant Llorenç Savall, Castellar del Vallès, Mura, Vacarisses, Rellinars, Terrassa i Sabadell, entre d’altres.
També s’hi preveia la participació dels propietaris dels terrenys.
Però aquella fórmula de Patronat sembla que no es va arribar a consolidar exactament tal com s’havia imaginat.
Una resolució ministerial de febrer de 1973 plantejava la constitució del Consorci de Sant Llorenç del Munt.
Mentrestant, mentre tot això es resolia, va començar a funcionar una Junta Gestora, que es va reunir durant els anys 1974 i 1975.
I aquí apareixen documents molt interessants.
En una reunió de la Junta Gestora celebrada l’11 de maig de 1974 es va estudiar oficialment la possible instal·lació a La Mola d’un observatori astronòmic de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell.
El 8 de juliol de 1975 el tema va tornar a sortir sobre la taula.
I aleshores ja es van identificar dos dels principals problemes que tenia el projecte: l’accés a La Mola i la propietat privada dels terrenys.
Aquesta documentació és important perquè demostra que l’observatori no va ser simplement una idea entre quatre aficionats.
El projecte va arribar realment a les institucions i va ser estudiat oficialment per l’Administració.

I van començar els problemes

Amb el temps es va descobrir que els terrenys previstos per construir l’observatori encara no eren propietat de la Diputació de Barcelona.
Les negociacions per adquirir-los es van anar complicant.
Entre 1975 i 1976 el projecte va quedar pràcticament paralitzat.
A més, la situació política del país estava canviant i Josep Burrull, un dels grans defensors de la iniciativa, va dimitir.
A finals de 1976, el problema ja no semblava ser ni científic ni tècnic.
Tampoc es discutia gaire si La Mola era o no un bon indret.
El problema principal era molt més senzill i, al mateix temps, molt més difícil de resoldre:
la Diputació no disposava dels recursos econòmics necessaris.
Amb el pas dels anys, l’Agrupació Astronòmica de Sabadell va acabar perdent l’esperança que aquell observatori arribés a construir-se.
Però això no vol dir que l’astronomia desaparegués de La Mola.
Ben al contrari.
Durant anys, La Mola va continuar sent un lloc habitual d’observació.
I és aquí on aquesta història deixa de ser només història documental i passa a formar part també de la història de la meva família.

El paper del pare

El pare va tenir un paper important en aquella etapa.
Era el responsable de l’estació meteorològica de Sant Llorenç del Munt, vigia d’ICONA i del Servei Provincial d’Incendis, i també era soci actiu de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell.
Durant molts anys va facilitar als astrònoms l’accés a La Mola i els va permetre guardar-hi permanentment telescopis i altres instruments.
Això era molt més important del que pot semblar.
Pujar un telescopi a La Mola no era precisament com posar-lo al maleter del cotxe i plantar-lo al costat de la carretera.
Els telescopis petits els pujàvem al llom dels b***os.
A més, molts s’havien de transportar desmuntats perquè eren aparells molt precisos i delicats. Les peces anaven ben embolicades, algunes sobre els animals i d’altres a l’esquena.
Un cop arribàvem a dalt, començava la feina de muntar-ho tot.
Que jo recordi, a La Mola vam arribar a tenir fins a quatre telescopis: un Tasco, un Polarex, un Celestron i un enorme Newton de 200 mm.
Aquest últim era espectacular.
Tenia una obertura de 20 centímetres i una focal o un tub que podia acostar-se als dos metres de longitud.
Per als aparells d’aquella època era una autèntica bèstia.
Era tan gran i tan pesat que, per moure’l, vam arribar a construir uns carrils semblants als d’un tren.
I encara avui queda —o almenys hi havia quedat durant molts anys— un petit testimoni d’aquella història.
Sota les vidrieres del restaurant de La Mola es podia veure una rampa feta amb ciment.
Aquella rampa no era casual.
La vam construir per col·locar-hi els rails que permetien desplaçar el telescopi.
Les vies arribaven fins a la punta orientada cap a Montserrat.
Allà instal·làvem els instruments per observar perquè era la zona on hi havia menys contaminació lumínica.
Amb aquells telescopis i amb tota aquella feina, persones com Josep M. Gómez, Raimon Reginaldo, Carles Schnabel, Joan Llivina, Ricart Casas, Xavi Bros, Emili Capella, Carme Suárez i moltes altres que segur que ara em deixo van contribuir a fer que l’astronomia amateur assolís un gran prestigi.
I el pare hi era sempre, ajudant, facilitant les coses i defensant aquell projecte que tant li agradava.

El que La Mola hauria pogut ser.

L’observatori no es va arribar a construir.
Amb els anys, a més, la contaminació lumínica va anar augmentant ràpidament i La Mola va anar perdent bona part de l’avantatge astronòmic que havia tingut a principis dels anys setanta.
I aquell projecte va quedar definitivament enrere.
Però m’agrada pensar què hauria passat si s’hagués construït.
Durant uns anys, La Mola va estar molt a prop de tenir un observatori astronòmic important, amb un telescopi de 50 centímetres, amb el suport de científics, astrònoms i polítics i en un indret que havia demostrat tenir unes condicions extraordinàries per mirar el cel.
No va poder ser.
Els problemes administratius, la propietat dels terrenys, les dificultats d’accés, els canvis polítics, la falta de diners i, finalment, l’augment de la contaminació lumínica van acabar enterrant el projecte.
Però la història hi és.
I també hi ha petits testimonis que potser molta gent ha vist centenars de vegades sense saber què significaven.
Com aquella rampa de ciment sota les vidrieres del restaurant.
Una simple rampa que, per a qualsevol persona, pot no voler dir res.
Però que per a mi recorda uns rails, un telescopi enorme, unes nits observant el cel i una època en què La Mola va estar molt a prop de convertir-se en una finestra privilegiada cap a l’Univers.
I jo vaig tenir la sort de viure’n una petita part.

Gemma Gimferrer i Tortosa
La Gemma de La Mola