RESTAURANT LA MOLA

17/07/2026

BONA NIT MOLER@S 🐴🐴

2.- EL DESPERTAR DE L’ENDEMÀ

L’endemà al matí, la mare ens va venir a despertar.
L’emoció de la pujada fins a la nova casa i tot el que havíem viscut ens havia deixat ben esgotats.
En despertar-nos, vàrem obrir la finestra. Des de la nostra habitació es veia una de les vistes més
boniques que jo havia contemplat fins aleshores: una muntanya amb forma de serra dentada.
Li vaig preguntar al Xavi, que sempre ho sabia tot, quina muntanya era.
Ell em va respondre:
«I jo què sé!»
Ens vàrem vestir.
La roba estava glaçada, però quan tens sis anys i ganes de descobrir-ho tot, el fred passa de seguida.
Vàrem baixar a la cuina —dic baixar perquè les nostres habitacions eren just a sobre— i ens vàrem
asseure a esmorzar una llesca de pa ben grossa amb vi i sucre.
La cuina era molt fosca.
Hi havia una llar de foc a terra que gairebé sempre estava encesa, perquè era l’únic lloc on ens
podíem escalfar.
També hi havia una cuina econòmica, d’aquelles que funcionaven amb carbó o llenya, que sempre
estava encesa. De fred, a la cuina, no en passàvem.
Davant mateix de la llar de foc hi havia una taula de fusta. Per seure-hi teníem el que anomenàvem un
banc escó, amb el seient abatible i un espai a sota on es guardaven coses. N’hi havia un arrambat a la
paret, una paret de pedra que normalment dèiem que suava, doncs sempre estava mullada, era la
paret ,és antiga de la casa, tenia més de 1000 anys .
A l’altra banda de la taula hi havia un altre banc, aquest sense caixa, i una cadira que era sempre el
meu lloc.
Darrere d’aquest segon banc hi havia una altra taula molt gran, que es feia servir per preparar els
plats. També hi havia una pica de pedra per rentar-los. Després es col·locaven en una estructura de
fusta encastada a la paret; era molt bonica.
Finalment, hi havia un quartet molt petit, ple de prestatges, i un armariet recobert amb una malla
davant d’una finestra petita orientada al nord. Era el fresquer. A dins s’hi penjaven les botifarres, la carn
de xai i altres aliments. Era el més semblant a una nevera que teníem i, com que donava al nord,
sempre s’hi mantenia la fresca.
Un recorregut per La Mola
Ara us faré un recorregut detallat per explicar-vos com era La Mola l’any 1966, quan nosaltres hi vàrem
arribar.
En sortir de la cuina, a l’esquerra, hi havia la barra del bar, que anava de punta a punta. La porta de la
cuina és avui una vitrina on s’exposen llibres. La barra arribava fins on ara hi ha una porta que no és
d’accés públic, davant del mostrador de l’informador, tot i que no sé si actualment encara està igual. Al
fons de la barra hi havia una mena de bomba amb un mànec que servia per fer pujar l’aigua des de la
cisterna fins al dipòsit situat damunt de la cuina. Era manual i cansava molt fer-la funcionar.
Era una peça semblant a la de la fotografia. El mànec es feia
anar de dreta a esquerra i feia pujar l’aigua des de la cisterna
fins al dipòsit que hi havia damunt de l’escala que conduïa a les
nostres habitacions, situades sobre la cuina.
A la dreta de la cuina, on ara hi ha el bar precedit per una
arcada, hi havia una part de la casa esfondrada, plena de runa i
pedres. També hi havia un munt de gats i un motor que encara
no funcionava.
Si seguíem recte des de la cuina, arribàvem a un parell de sales grans que feien de menjadors.
Aleshores l’espai estava dividit en dues parts. La primera era el menjador interior, on hi havia unes
taules molt grans; una d’elles ocupava tota la sala de llarg a llarg. Era genial.
Al fons hi havia un banc escó de tres seients i uns quadres de fusta pirogravats que decoraven el banc
com si fossin una finestra oberta a moments de la muntanya. Una vidriera alta separava els dos
menjadors. Davant de la vidriera hi havia una altra taula gran i, al seu costat, la llar de foc.
Més enllà de la llar de foc, una petita obertura donava pas a l’espectacular menjador amb vistes a tot el
Vallès. Era una passada. Hi passàvem moltes estones, perquè tenia molta llum, era molt acollidor i
permetia contemplar bona part del Vallès i del Barcelonès que ens envoltaven. En aquella època,
aquell menjador només tenia tres arcades.
Al fons del menjador interior, on avui hi ha els lavabos, hi havia quatre habitacions: dues a l’esquerra,
just on ara hi ha els lavabos, i dues a la dreta. Aquestes últimes tenien un balcó i, anys més tard, es
convertirien en les altres dues arcades del menjador que coneixeu avui.
Al passadís on avui hi ha els lavabos hi havia unes escales. Si les pujàvem, a l’esquerra, tot just arribar
a dalt, hi havia un lavabo molt senzill. Aquella zona correspondria a l’entrada de l’antiga exposició; avui
crec que forma part del refugi.
Davant del lavabo hi havia una altra habitació amb quatre llits. Si continuàvem cap al fons, trobàvem
dues habitacions més: una amb tres lliteres i la del final amb sis.
Actualment, aquesta és la zona
anomenada refugi. Encara s’hi poden
veure les finestres de les habitacions,
amb els bancs típics de les masies. La
de la fotografia no era ben bé igual,
però s’hi assemblava molt.
En aquella habitació hi passava moltes
estones, perquè des d’aquella finestra
podia veure l’entrada de la casa.
Ha aquesta sala, li dèiem la nevera,
doncs feia un fred que pelava.
En aquella època hi havia gent que es quedava a dormir; la casa també feia la funció de refugi.
Al cap d’uns anys d’haver arribat a La Mola, els pares van decidir tancar-lo, perquè algunes de les
persones que s’hi allotjaven eren poc curoses: feien foc i organitzaven festes que no encaixaven amb
la manera de pensar dels pares.
A més, mantenir un refugi sense aigua corrent no era gens fàcil.
Bé, ara tornarem cap al menjador.
Baixarem les escales, passarem per davant de totes les habitacions i sortirem al menjador interior.
Ara anirem al menjador exterior, on ja us he dit que passàvem moltes estones. Al fons hi havia una
porta que conduïa a les habitacions del pis de baix.
Només començar a baixar les escales, hi havia un gran armari penjat a mitja escala, ple de trastos i
papers.
En aquella època jo no hi arribava, fins que, amb el Xavi, vàrem descobrir una escala de fusta
guardada darrere la porta. La fèiem servir per enfilar-nos fins a l’armari.
No sé si m’explico.
Heu de tenir en compte que nosaltres veníem d’un piset de poc més de 60 m². Tot allò, tot aquell espai,
era una passada: hi havia mil i un racons on amagar-se.
Bé, continuem baixant les escales. A l’esquerra hi havia dues estances plenes de trastos, molt
interessants per a nosaltres. A la dreta n’hi havia dues més: una gairebé buida i, tot seguit, una altra on
hi havia una rentadora.
Però no era una rentadora com les d’avui. Com que no hi havia electricitat i l’aigua que teníem era de
pluja, calia procurar no gastar-ne gaire.
El pare va comprar una rentadora com la de la fotografia; de fet,
era exactament igual. La mare hi abocava una olla d’aigua
calenta, hi posava la roba i el sabó i, amb la maneta, la feia
girar. Així rentàvem la roba.
Calia anar amb compte a l’hora d’obrir-la, perquè abans s’havia
de deixar sortir la pressió que generava l’aigua calenta.
Al fons d’aquesta mateixa sala també hi havia la dutxa. Sí, una dutxa! Ara us explicaré com funcionava.
A terra, al costat de la taula situada més a la dreta del menjador de les vidrieres, hi havia un forat tapat
amb un tap de suro. S’hi col·locava un embut i s’hi abocava aigua, que anava a parar a l’habitació de la
dutxa del pis de baix.
L’aigua queia dins una mena de regadora. Amb un cordill es podia inclinar i fer que l’aigua caigués
sobre la persona que es dutxava.
Així es devien dutxar els pares. Nosaltres, quan érem petits, ens rentàvem dins d’un cubell de ferro
davant de la llar de foc.
Bé, si sortim d’aquesta habitació plena de coses, rentadores, eines i altres trastos, ens trobem just a
sota de les vidrieres del menjador.
Si anem cap a l’esquerra, seguint la paret de la casa, podem tornar-hi a entrar per la porta principal.
En entrar al pati, a la dreta, hi havia l’església i la seva torre. La torre estava gairebé en ruïnes, tot i
que encara s’hi podia pujar. A la part més baixa hi havia sacs plens d’ossos de monjos... o ves a saber
de qui.
S’hi pujava per una escala de cargol molt, molt estreta, que arribava fins al capdamunt. El paisatge des
d’allà era brutal.
En entrar a l’església, ens trobàvem un edifici ple de columnes i bancs. Hi feia molt de fred. També hi
passava moltes estones: m’hi amagava i, amb el Xavi, jugàvem a fet i amagar.
El Xavi em feia passar por: m’espantava.
Aquell primer matí a La Mola va ser intens, ple de descobertes i de troballes màgiques. I, com que
érem al mes de desembre, els dies se’ns feien curts.
Gemma Gimferrer i Tortosa
La Gemma de La Mola

12/07/2026

Bon dia moler@s 🐴🐴🐴🐴🐴🐴. Fa temps que estic pensant a escriure un llibre sobre les meves vivències a La Mola d'ençà que vàrem arribar fins que ens van fer fora. Fins ara, no sabia com fer-ho, he començat el llibre, però seria com una bíblia, així que he pensat a anar penjat de tant en tant, petits relats del dia a dia de la meva vida. Avui us penjaré el primer, que com ha de ser, és l'origen.. Espero que us agradi.

1.- EL DIA QUE EL MAR VA QUEDAR ENRERE

El dia que vaig perdre el mar duia una maleta marró que pesava gairebé tant com jo.
Tenia sis anys i encara no sabia que els adults poden decidir-te la vida sense pronunciar la paraula adeu.
Era el 12 de desembre de 1966. A casa, al carrer de la Maquinista, feia dies que passaven coses estranyes. L’àvia Carmen plorava quan creia que no la miràvem. La mare plegava roba amb una lentitud que no li coneixia. El pare entrava i sortia de les habitacions, seriós, com si busqués alguna cosa que no es pogués guardar dins de cap calaix.
A mi ningú no m’havia explicat res.
Jo coneixia un món petit i perfecte: un pis humit a la Barceloneta, un balcó minúscul on el Xavi i jo fèiem cabre totes les nostres aventures, els safareigs que vèiem des de les reixes del darrere i, sobre tot, el mar.

El mar era casa.
Hi anàvem gairebé tot l’any. El gener no, perquè els grans deien que feia massa fred, però la resta dels mesos la sorra se’ns ficava a les sabates, als cabells i fins i tot als llençols. Jo nedava abans de saber escriure bé el meu nom. El tiet Silvio m’havia ensenyat d’una manera que avui faria posar les mans al cap a qualsevol mare: m’emportava fins a la boia, em treia el flotador i em deia que tornés.
Una vegada em va deixar sola.
Recordo la platja llunyana, les persones convertides en punts i una por tan gran que no cabia dins del meu cos. Vaig nedar. No perquè fos valenta, sinó perquè no hi havia cap altra opció.
Potser aquell dia vaig aprendre que, quan ningú no et rescata, el cos troba una manera de continuar.
A les dotze del migdia d’aquell desembre vam baixar al carrer amb una maleta cadascun. El Xavi en tenia set anys; jo, sis. Em semblava una excursió.
—On anem? —vaig preguntar.
—Ja ho veuràs —va dir el pare.
Els adults utilitzen molt aquesta frase quan no volen explicar la veritat.
Vam pujar al cotxe, un Ford que jo trobava magnífic, tot i que a les sortides havíem de portar un mapa de fonts perquè el motor necessitava aigua gairebé tant com benzina. Barcelona va començar a quedar enrere. Després el Tibidabo, les corbes, Terrassa, un poblet petit que es deia Matadepera.
El Xavi es marejava, com sempre i teníem de parar.Jo mirava per la finestra.
Esperava que, en qualsevol moment, el pare girés el cotxe i tornéssim cap a la platja.
No ho va fer.
L’asfalt es va acabar.
Davant nostre va aparèixer un camí de carro ple de clots, pedres i fang. Els arbres creixien tan junts que semblava que volguessin tancar el pas. Vam travessar un pont alt i vam continuar pujant. El cotxe grinyolava. La mare no parlava.
Jo, en canvi, estava fascinada.
Mai no havia vist tant de verd.
A la Barceloneta el cel era una franja entre edificis. Allà semblava no acabar-se mai.
Vam passar per una casa, Can Robert, i encara vam pujar més. Finalment el camí es va acabar en un grup de construccions. Can Pobla.
El pare va baixar del cotxe.
—Ara, a caminar.
Vaig pensar que l’excursió començava de debò. Ens vam penjar les maletes i vam enfilar muntanya amunt. Al cap d’una estona ens vam trobar un home amb un ruc. L’home es deia Joan Ros; el ruc, Menut. Sobre el llom, l’animal carregava una bombona de butà taronja.
Jo no havia vist mai un ruc de tan a prop.
El pare i aquell home es van posar a parlar. Els grans poden passar-se una eternitat parlant drets enmig d’un camí. Jo voltava el Menut, li tocava les orelles, m’enfilava a les pedres. Fins que el ruc, avorrit de tots nosaltres, es va ajeure a terra amb la bombona encara lligada al llom.
Vaig riure.
Llavors vaig mirar amunt.
Dalt de la muntanya hi havia un edifici immens.
Per a mi era un castell.
—Anem allà? —vaig preguntar.
Ningú no em va contestar.
Quan vam reprendre la marxa, el pare no va venir amb nosaltres.
Se’n va anar amb Joan Ros.
—Aneu tirant —va dir a la mare—. Sempre pel camí de l’esquerra. No té pèrdua.
I va desaparèixer.
Vaig mirar la mare. Duia la seva maleta. Al cap de pocs minuts també duia la meva.
Ara que han passat els anys, penso sovint en aquella dona de quaranta-cinc anys, plantada en una muntanya desconeguda amb dos fills petits i dues maletes, seguint les instruccions d’un marit que acabava de marxar per un altre camí.
De petita no ho vaig entendre.
De gran sí.
Hi ha silencis que pesen més que qualsevol equipatge.
El bosc es va anar espessint. Hi havia trams on el sol gairebé no tocava a terra. Les roques eren humides. Les parets estaven cobertes de molsa i falgueres. En una escletxa vaig descobrir unes coves.
Vaig córrer cap allà.
El Xavi em va agafar pel braç.
—Gemma, no.
El meu germà sempre ha tingut seny. Jo, no gaire.
Vam continuar. Corríem, ens aturàvem, esperàvem la mare. Ella cada cop respirava més fort. En un encreuament dubtós vam recordar les paraules del pare: sempre a l’esquerra.
Així vam pujar una escala de pedra feta al mig del no-res i vam sortir a una clariana.
El món es va obrir.
Em vaig quedar quieta.
Fins aquell moment jo havia cregut que el món acabava al final del mar. Des d’aquella muntanya vaig descobrir que també podia acabar darrere de muntanyes, boscos, cingles i una llum d’hivern que semblava arribar de tot arreu.
Vaig oblidar la maleta.
Vaig oblidar el cansament.
Vaig córrer.
Poc abans de sortir d’un altre bosc, el Xavi i jo vam sentir un soroll a la copa d’un arbre. No vèiem res. Vam tirar pedretes perquè l’animal es deixés veure. De sobte una ombra va saltar cap al buit.
Ens vam quedar glaçats.
—L’hem matat —vaig dir.
Però l’ombra va obrir el cos i va planar entre els arbres.
Un esquirol volador.
Mai més no n’he vist cap.
De vegades penso que potser no era un animal, sinó un avís: aquell dia tot el que jo coneixia estava a punt de saltar al buit.
Quan vam sortir del bosc, el castell era davant nostre.
Enorme.
La porta de fusta donava pas a un pati que em va semblar més gran que tot el carrer de la Maquinista. Una dona alta ens esperava. Es deia Maria.
Va donar unes claus a la mare.
Aquell gest em va passar desapercebut.
Jo només mirava les parets, les portes, els racons. La Maria ensenyava on hi havia les olles, les cassoles, els plats, les habitacions. Parlava amb la naturalitat de qui explica una casa a algú que s’hi quedarà.
Però jo encara no ho sabia.
Al cap d’una estona em va mirar.
—Tu sembles un sac d’angúnies. Vine, que tinc feina per a tu.
Em va agafar i vam tornar a baixar pel camí.
A l’esquerra hi havia una pedra grossa.
—Aquesta pedra es diu Taxi.
Em vaig posar a riure. Jo sabia perfectament què era un taxi. A Barcelona eren cotxes. Aquella pedra no tenia rodes, ni portes, ni conductor.
La Maria no va riure.
Va continuar caminant fins a un cingle. Allà em va fer estirar a terra. Em va agafar pels turmells i em va abocar una mica cap al buit.
No vaig cridar.
A sota, en una esquerda de la roca, hi creixia una planta de fulles verdes i brillants, amb punxes i boletes vermelles.
—És un boix grèvol —em va dir—. L’has de vigilar. Que ningú no el faci malbé.
No sé per què em va escollir a mi per aquella missió.
Potser perquè els adults de muntanya reconeixen les criatures que necessiten una responsabilitat per no fer massa preguntes.
Vaig assentir amb solemnitat.
Aquella planta era meva.
O jo era seva.
Quan vam tornar a l’edifici, la Maria va marxar. No la vaig tornar a veure mai més.
Vaig entrar al pati buscant el pare.
No hi era.
Vaig trobar la mare plorant.
El Xavi era al seu costat i li acariciava el braç. En veure’m, va aixecar el cap. Tenia els ulls oberts com dues taronges.
Em vaig aturar.
Vaig repassar mentalment tot el que havia fet: havia molestat el ruc, havia corregut pel bosc, havia volgut entrar a les coves, havia tirat pedres a un esquirol i una dona desconeguda m’havia penjat d’un precipici.
Alguna cosa, segur, havia estat culpa meva.
—Què passa? —vaig preguntar.
El Xavi va mirar la mare.
La mare va plorar més.
—Què he fet?
—Res —va dir ell.
No me’l vaig creure.
El Xavi em va agafar de la mà i em va portar fora, al pati. Com si m’hagués d’explicar un secret.
Feia fred.
El cel era immens.
—Gemma...
Va calla.
—Què?
—Això, ara, és casa nostra.
Vaig riure.
No perquè em fes gràcia, sinó perquè algunes frases són tan absurdes que el cervell es defensa.
—No.
—Sí.
—Quan tornem a Barcelona?
El Xavi no va contestar.
—Demà?
Silenci.
—Dilluns hem d’anar a escola.
Va negar amb el cap.
Vaig començar a parlar molt de pressa.
—Hem de tornar amb l’àvia. I jo he d’anar a nedar. I les meves coses són a casa. I la platja. I el balcó. I...
Em vaig aturar.
De sobte ho vaig entendre.
La maleta.
Una per cadascun.
L’àvia plorant.
La mare plegant roba.
El pare dient «ja ho veuràs».
Les claus a la mà de la mare.
Vaig mirar l’edifici. Ja no era un castell.
Era una casa.
La nostra.
—I el mar? —vaig preguntar.
Aquesta vegada el Xavi tampoc no va saber què dir.
Vaig córrer fins a la porta del pati. Des d’allà només veia muntanyes. Ni una línia blava. Ni una gavina. Ni olor de sal. Ni el soroll dels camions sota el balcó. Res.
Per primera vegada a la vida em vaig sentir lluny.
Lluny de debò.
Aquella nit vaig dormir en una habitació desconeguda, dins d’un edifici immens, al cim d’una muntanya que no havia triat. Vaig pensar en l’àvia Carmen. En la sorra. En la boia. En aquell dia que el tiet Silvio m’havia deixat sola al mig del mar i jo havia hagut de nedar fins a la platja.
Em vaig adormir enfadada amb tothom.
No sabia encara que passaria una vida sencera en aquell lloc.
No sabia que aquells boscos tindrien noms, que els camins deixarien de fer por, que aprendria cada roca, cada cingle, cada canvi de llum. No sabia que aquella casa s’ompliria de gent, de rialles, de feina, de pèrdues, d’amors i de records.
No sabia que un dia, molts anys després, algú em preguntaria qui era i jo podria respondre amb un nom que no constava en cap document.
La Gemma de La Mola.
Però aquella primera nit jo només era una nena de sis anys que havia arribat amb una maleta marró i una pregunta sense resposta.
I el mar?
Durant molt de temps vaig creure que aquell 12 de desembre me l’havien pres.
Ara sé que no.
El mar m’havia ensenyat a nedar quan ningú no venia a rescatar-me.
La muntanya, a partir d’aquell dia, m’ensenyaria a quedar-me.

Gemma Gimferrer
“La Gemma de La Mola”

04/07/2026

Ummmm

418 Followers, 17 Following, 0 Posts

26/06/2026

415 Followers, 17 Following, 0 Posts

12/06/2026

Taules de La Mola d’uns amics que l’han restaurada, ara falta pintar la