Bar Llivia

18/08/2013

21/10/2012

EL CHAMPIÑÓN
De este hongo destacan especialmente dos especies: la cultivada o Agaricus Bisporus y el silvestre o Agaricus Arvensis también llamado "bola de nieve".
El cultivo del champiñón se remonta al siglo XVIII en Francia, por eso también se le conoce como Champiñón de París. La facilidad de su cultivo y su agradable sabor hacen del champiñón uno de los hongos más conocidos y consumidos.

PROPIEDADES DEL CHAMPIÑÓN
Su efecto remineralizante es muy útil en caso de personas enfermas o aquellas que no pueden tomar carne (contienen proteínas fácilmente asimilables)
Su contenido en Selenio le confiere un efecto antioxidante.

INFORMACIÓN NUTRICIONAL DEL CHAMPIÑÓN
El contenido nutricional siempre vendrá condicionado por varios factores: si es silvestre o cultivado, en que medio crece (más húmedo o menos, con más materia orgánica o menos y sobre el tipo de sustrato en que se cultiva)
En general diremos que contienen
88 % de agua.
4 - 5 % de proteínas.
6 % de hidratos de carbono.
0´3 % de grasas.
Más que una gran cantidad de minerales, el champiñón contiene una gran variedad destacando el contenido en Selenio, Fósforo, Magnesio y Potasio.
Contienen también pequeñas cantidades de vitamina A (especialmente los silvestres), C (se pierde rápidamente si no son muy frescos) B1 y D.
El contenido calórico del champiñón es bajo, siendo muy adecuado en dietas depurativas o para perder peso. Su aporte de fibra no soluble favorece un efecto saciante.
Aporta un contenido en grasas bajísimo siendo éstas, eso si, muy saludables (ácido linoleico) No contienen, pues, colesterol.

¿SABÍAS QUE...?
Los hongos y setas, en general, absorben fácilmente los metales pesados y la radioactividad. Por ello se recomienda comprarlos cultivados o no recolectarlos nunca cerca de carreteras o de industrias. Si el champiñón es silvestre hemos de cuidar también que no contengan parásitos, estén contaminadas y sobre todo asegurarnos que es la especie adecuada.

20/10/2012

http://www.milanuncios.com/traspasos-de-bares-en-llivia-girona/

20/10/2012

AVUI EM FET, CUA DE RAP AL FORN AMB LLAGOSTINS

20/10/2012

OUS AL PLAT "Molt fàcil"
INGREDIENTS PER 1 PERS:
2 ous
2 cullerades de tomàquet fregit
2 tallets de pernil
2 rodanxes de xorisso
Una cullerada sopera de pèsols
Una cullerada de mantega

ELABORACIÓ
Posem al fons de la safata uns trossets de mantega i afegim les dues cullerades de tomàquet fregit.
Separem les clares dels rovells i les posem a sobre de la safata.
Reservem els dos rovells per separat. Els podem deixar dins de la seva closca.
Posem pel voltant de la clara el pernil, el xorisso i els pèsols, que haurem bullit abans durant 5 minuts.
Posem per sobre uns daus de mantega.
Enfornem els ous uns deu minuts, fins que la clara quedi quasi quallada.
Afegim els rovells i tornem a enfornar durant uns tres minuts, vigilant que el rovell no quedi cuallat.
20 min.
És poden fer al microones, 2 minuts a poténcia mitja
Bon profit.

14/10/2012

"LA PICADA"
La picada és una de les salses i tècniques culinàries essencials de la cuina catalana. No és una salsa autònoma com l’allioli o el romesco, és a dir, s'afegeix durant la cocció al plat que ha de condimentar. Sovint, una elaboració comença per una altra salsa essencial, el sofregit i acaba amb la picada, que es sol afegir uns deu minuts abans de treure el plat del foc. Serveix per acabar de lligar el suc, espessir i donar l'excel·lent toc final a una multitud de receptes: carns, peix, arrossos, sopes, llegums, verdures, ...
La picada es prepara en el morter i ha de contenir una terna bàsica:
Alls
Ametlles
Pa i líquid (Suc de la cocció)
Les ametlles són torrades i es poden substituir per algun altre fruit sec com ara avellanes, pinyons o nous, o combinats. El pa ha de ser rígid per poder-lo picar, és a dir, torrada, o fregit en una mica d'oli a la paella, o galeta, o crostó, o pa vell, o carquinyolis. El líquid sol ser el suc de la cocció però també pot servir brou, aigua calenta o vi. A partir d'aquí hi ha moltes variants per afegir a la base. Els alls són molt usats i gairebé tant importants com els altres tres elements. El safrà és un altre ingredient que per a molts entesos és indispensable. El julivert també hi fa sovint acte de presència. I d'altres com la canyella, fetge cuit, xocolata, comí, ...
[modifica]Elaboració

Una preparació típica seria: En un morter hi posem una mica de sal, per evitar que rellisqui, i quatre grans d'all. Amb la mà de morter aixafem els alls i, posteriorment, hi afegim una dotzena d'ametlles, una altra de pinyons, una llesca, seca o torrada, de pa de barra i uns brins de safrà. Ho piquem tot i queda una mena de pasta. Hi podem afegir unes fulles de julivert. Quan la pasta és homogènia, li tirem unes cullerades de suc de la cassola i ho anem barrejant, obtenint una salsa més o menys espessa. Quan falten uns deu minuts per enretirar el plat del foc, aboquem la picada repartint-la per tota la superfície i deixant-la integrar-se en el conjunt a foc suau.

Històricament, les picades d'ametlles són documentades a la cuina catalana des de sempre. El tractats medievals més antics ja les tenen presents.
Les altres cuines veïnes mediterrànies, com l’occitana o la italiana, tenen salses d'essència semblant com ara el pesto.

14/10/2012

EL ROMESCO
El romesco és una salsa típica del Camp de Tarragona. Es tracta de l'únic plat de la cuina catalana (a més de la paella, que d'altra banda se sol presentar com de la cuina espanyola i no catalana, ni dels Països Catalans, pròpiament) que sol aparéixer als diccionaris culinaris internacionals. Per exemple, apareix al The New Fodd Lover's Companion o a The Mediterranean vegan kitchen

L'origen del mot català romesco és mossàrab, vindria de la paraula remescolar, que significa barrejar i remenar coses diverses.

És possible que el romesco s'originés al barri mariner del Serrallo, a Tarragona. Es tracta d'una salsa popular, sense dubte posterior a l'arribada generalitzada de productes americans (tomàquet i pebrot) a les llars catalanes, cosa que va començar a ocórrer cap el segle XVIII. En tenim referències escrites des del segle XIX, per exemple a l'obra costumista Colla de carrer (1887) de Joan Pons i Massaveu, i també en d'altres escrits de Pitarra, Emili Vilanova, Ferran Agulló, etc. Fora dels Països Catalans, ja en trobem referències escrites a, per exemple, El Practicón (1894), en castellà, d'Àngel Muro. Al llibre de cuina La Teca (1924), d'Ignasi Domènech, apareix explícitament una recepta de romesco.

La base es compon de:
D'ametlles i avellanes
Tomàquet escalivat
Sal
All escalivat i cru
Ol
Vinagre
Bitxo
Sovint s'hi afegeixen nyores (una mena de pebrot que es conserven secs i que prèviament s'han de posar a estovar)
Pa fregit (una llesqueta) perquè tingui més cos
Segons sigui per a peix o cargols s'hi afegeixen unes fulles de menta o fonoll, per aromatitzar

Cada família però, té el seu "secret" en quant a la forma de preparació i els ingredients d'aquesta salsa.
És una salsa que té un punt de picantor i sol acompanyar plats de peix, carn o vegetals, com ara calçots, tot i que una salsa semblant, anomenada popularment salvitxada, es fa servir també amb aquests últims.
Els ingredients de la salsa es troben en el romesco de peix, plat de la zona tarragonina.

Varietats de romescos
Cada família té una recepta una mica diferenta, segons la seva història familiar, els ingredients que tenien més a l'abast i sobretot el gust personal de cadascun. Per exemple, la proporció d'ametlles i avellanes pot ser diferent, i hi ha persones que prefereixen la salsa més líquida i d'altres més espesa. També és una recepta de la que sovint hi ha "trucs" o "secrets" familiars.
El romesco pot menjar-se fred o guisat, calent; pot afegir-se a diversos ingredients ben diferents, com per exemple l'escarola, el bacallà, el pollastre, el conill o les faves.
Terra endins, per exemple a Santa Coloma de Queralt, es fan romescos "d'interior" als quals s'afegeix safrà de cultiu local.

14/10/2012

LA SALSA MÉS BÀSICA, "ALL I JULIVERT"
-Ajo y perejil (ES)
-Alho com salsinha (BR)

INGREDIENTS (per un biberó com el de la foto, de 400 ml. de capacitat)
4 o 5 alls
julivert
oli d' oliva verge

PREPARACIÓ
Posem els alls pelats i el julivert a la picadora. Afegim una mica d' oli d' oliva. Triturem. Aboquem la barreja dins el biberó i acabem d' omplir amb oli.
Després d'aquesta base, podeu afegir-hi el que us hi agradi, però aquesta és la base.

14/10/2012

L'ALL, JUNTAMENT AMB EL JULIVERT, IMPRESCINDIBLE
L'all, l'all roig, el gra[1] (Allium sativum) és una hortalissa de la família de les liliàcies. Te un bulb arrodonit i comestible, anomenat cabeça, compost de nombroses unitats, anomenades grans.

L'all és un ingredient indispensable de la cuina mediterrània. És originari d'Àsia Central, possiblement del Kirguizistan (sud-est de Sibèria), des d'on es va estendre àmpliament per tot Europa, i des de allà al continent americà en regions de Mèxic, Perú i també als Estats Units per mitjà dels conquistadors espanyols. Tot i que a Espanya el consum d'all és inferior en comparació als països occidentals, l'all es cultiva a gran escala per tot el país i es troba en la majoria dels horts catalans.
[modifica]Etimologia

El terme "Allium" deriva d'una paraula cèltica, "all", que significa i el terme "sativum" és una contracció de "seminativum", que indica .

Creix sobre terrenys arenosos, profunds, ben drenats, amb continguts moderats de calci i rics en potassi. Els bulbs d'all es podreixen amb terra densa i grassa, per aquest motiu no s'han de cultivar en terres organiques i tampoc es poden utilitzar fems. S'adapta molt bé en la majoria de sòls on es cultiven cereals i tot i que no és una planta molt exigent amb el clima, adquireix un sabor més picant en climes freds. Es troba al mercat durant tot l'any ja que floreix entre finals de la primavera i començaments d'estiu. La resistència que presenta el fruit, fa que es conservi en perfecte estat durant molt de temps un cop recol·lectat i guardat en un lloc fresc.

14/10/2012

"EL JULIVERT", CONDIMENT IMPRESCINDIBLE JUNTAMENT AMB L'ALL
El julivert (Petroselinum crispum) és una planta de la família Apiàcia, també anomenada família Umbel·lífera. De les dues varietats de julivert, la de fulles arrissades (Apium petroselinum) és més decorativa però amb un gust menys intens. És un dels condiments tradicionals de la cuina mediterrània. Normalment se'n consumeixen les fulles però també es pot menjar l'arrel.
Taula de continguts [amaga]

Es troba en zones temperades. Creix en substrats ben abonats, horts, jardins, pels voltants de camins, murs i zones rocoses. És una planta originària de Grècia i l'illa de Sardenya que també es troba en el Mediterrani oriental, Nord d'Àfrica i Sud-Oest d'Àsia. Actualment es cultiva arreu del món però sobretot en molts llocs d'Europa. Creix espontàniament en zones fresques al costat de parets i roques. Als Països Catalans apareix com a subespontània al voltant de les cases de pagès i molt sovint entre les roques de les parets fetes de pedra seca.
[modifica]Morfologia

Petroselium crispum és un arbust (entre 20 cm - 1,5 m). l'arrel fa uns 10cm de llargària per 2 cm d'ample, és napiforme, carnosa i té una tonalitat groguenca-ataronjada. De l'arrel surten les tiges de tipus herbàcia i ascendents. Les fulles amb pecíols llargs, són tripinnades i dentades (o trilobulades amb folíols dentats). Les flors són pentàmeres i actinomorfes, de color groguenc-verdós i es troben agrupades en umbel·les compostes i planes. El calze està format per cinc sèpals. L'androceu consta de cinc estams alternats amb els cinc pètals que componen la flor. El gineceu està format per un pistil d'ovari ínfer format per dos carpels (bicarpel·lar). Els fruits són diaquenis (2mm llarg per 1-2mm d'ample) oval-arrodonits que formen dos mericarps separats.[2]Normalment floreix en juny i fructifica al llarg de l'estiu.

14/10/2012

EL MILLOR NAP DEL MERCAT
NAP DE "TALLTENDRE" MUNICIPI DE BELLVER DE CERDANYA
Al Pirineu, el NAP DE TALLTENDRE, al costat de les COLS D'HIVERN, és un dels conreus principals del temps fred. a vull dia continua essent un dels productes més emblemàtics de la comarca de La Cerdanya.

HISTÒRIA
A la Cerdanya, un cop segat el gra començava el conreu dels naps, que s’encetava per Sant Jaume i s’integrava en els sistemes de policonreu de la muntanya. A mitjan segle XX, el conreu de naps es va sistematitzar força i va assolir una relativa dimensió, tot i que mai no va arribar a ser un cultiu de molt volum. Avui, encara que ha remès, continua essent un dels productes més emblemàtics de la comarca.

DESCRIPCIÓ I PRODUCCIÓ
El nap de talltendre és un nap fosc d’arrels carnoses i profundes. Se’n consumeix l’arrel, la qual presenta una epidermis de color negra llisa i una polpa blanca. La forma és llarga i prima, i sol fer, de mitjana, uns 20 cm de llarg. Destaca per la seva finor i perquè és més gustos que les varietats de nap blanc. A la Cerdanya s’hi detecten dues varietats, una amb una coloració exterior marró-vermellosa i una altra ennegrida. Un cop segat el blat, el nap se sembra directament al rostoll, és a dir, als camps que encara conserven arrelades les tiges del gra. Es comencen a sembrar directament durant la primera quinzena d’agost i el moment de la collita comença cap al principi de desembre. Després, cal tallar la fulla i treure-li les arrels, que és la tasca més feixuga. Darrerament, tots els naps conreats a la Cerdanya han estat considerats naps de talltendre, però la gent que els coneix aprecia especialment els de secà

COMERCIALITZACIÓ I CONSUM
Els circuits de comercialització son comarcals i es basen sobretot en la venda directa a les explotacions, la compra per encàrrec i la venda en petites botigues o en mercats locals. És un producte de consum gairebé extraordinari. És un ingredient eminentment emprat en l’elaboració de brous i guisats. Un dels plats més típics associats a aquests naps és el tiró (ànec) amb naps.

14/10/2012

LAS MEJORES CEBOLLAS DEL MERCADO
CEBOLLA "CHALOTA O ESCALONIAS"
Las chalotas o escalonias (Allium ascalonicum), también llamadas echalotes habitualmente, son de la familia de las liliáceas, igual que la cebolla, el ajo o el puerro. Su apariencia es de unos bulbos rojizos pequeños, pero hay muchas variedades, además de la alargada que es la más habitual, la hay redonda con cuello fino y redonda como las cebollas, y los colores van del blanco, pasando por el gris y llegando al rojo.

Las chalotas o escalonias proceden de Asia central, parece que el origen de su nombre se encuentra en la ciudad de Israel en la que se cultivaba, Ascalón. Actualmente se cultivan en muchos países, y en cada uno se valora una variedad, por ejemplo en Francia prefieren la chalota de forma alargada, mientras que en los Países Bajos cultivan mucho más las chalotas redondas.

Las chalotas o escalonias son muy apreciadas en la cocina tradicional y en la más alta cocina, son muy aromáticas, ofrecen un sabor suave, dulce y delicado que se encuentra entre la cebolla y el ajo. Incluyéndolas en nuestros platos, proporcionaremos un exquisito sabor ligeramente dulce y picante.

Podemos disfrutar de las chalotas en crudo y cocinadas, te encantarán en las ensaladas sustituyendo a las cebolletas o elaborando con ellas una vinagreta. También es habitual confitarlas para acompañar platos de carne o pescado, aperitivos de queso o de foie, es una delicia. Por supuesto, las chalotas son un ingrediente ideal para guisos y salsas, en cualquier caso los platos tendrán un toque de sabor especial.

Evidentemente, sus valores nutricionales son muy positivos, incluso más que las tradicionales cebollas, podéis verlo en la web dedicada a las chalotas, donde además hallaréis información adicional.